1/7 – Sant Torne’m-hi. “Ordinador nou”, vida nova?

Reflexions

Tornem a començar. Tornem a l’1/7. A la vida constantment ens hem de tornar a aixecar quan caiem, i d’això jo en sóc un expert. I tinc la convicció que en això dels 7 dies seguits escrivint poques caigudes més tindré. O cap.

Avui vull plasmar per escrit una història d’amor incondicional. O d’amistat eterna. O de total i absoluta simbiosi. Qualsevol d’aquestes definicions seria encertada. Avui vull parlar del meu ordinador. O dels meus ordinadors, ja que l’història és anàloga amb totes les màquines que han passat per les meves mans.

Divendres, quan vaig arribar de passar 4 dies a Barcelona (motiu pel qual vaig trencar la cadena dels 7 dies), em vaig trobar que el meu ordinador havia “petat”. Pels que no entenguin l’argot tot i que suposo que és evident, petar és deixar de funcionar. Vaig fer ús dels meus coneixements (avui en dia força abandonats per la meva pròpia salut mental) de reparació de PC’s i aquell dia, divendres, me’n vaig anar a dormir sense haver trobat una solució. El meu ordinador estava en coma altra vegada. I aquella nit gairebé no vaig dormir, i el poc que vaig dormir ho vaig fer molt malament. No em vaig quedar tranquil fins que dissabte vaig poder solucionar el problema, no sense “sacrificar” un disc dur, o més ben dit una partició de Windows. Però com diuen en castellà “no hay mal que por bien no venga”, i sí, em vaig gastar 200 pavos amb un disc dur nou. Però sí, aquest disc dur va fer renéixer la meva adorada màquina. Com? Doncs és el que té reinstalar Windows, que quan ho fas, la màquina funciona millor del que ho havia fet mai. I més si li fiques un disc d’estat sòlid que corre més que Usain Bolt en unes olimpiades.

Però tornem al tema de la meva relació amb els ordinadors… I per abarcar-lo em remetré al primer ordinador que vaig tenir. Tenia 8 anys, i com a curiositat (un segon, que vaig a fer càlculs), tenia 2000 vegades menys memòria RAM que l’actual i una velocitat de processador gairebé 13000 vegades inferior. Però això no és el tema. El tema és com aquella màquina em va canviar la vida. En aquella edat els meus pares em racionaven el seu ús, i jo estava sempre esperant impacient (bé, impacient és un efemisme, eufòric ho definiria millor) l’arribada del cap de setmana perquè eren els únics dies en que no tenia restriccions. O almenys no habitualment. I com disfrutava jo els caps de setmana! Em llevava inclús més d’hora que entre setmana i només de despertar-me em ficava davant la pantalla. I m’hi passava tot el matí. I parava una (curta) estona per dinar i m’hi tornava a posar tota la tarda. I parava per sopar i ja no m’hi deixaven tornar, però tornava a esperar eufòricament el dia següent per repetir l’anterior agenda. Sempre m’he temut que la meva miopia ve d’aquí, però això és un altre tema.

Quan tenia 9 anys aquell ordinador va agafar el primer refredat. Vaja, el primer virus. Quan el vaig portar a arreglar em van donar poques esperances sobre la supervivència del sistema operatiu (un moderníssim per l’època Windows 3.1) i de tots els seus fitxers. Crec que no puc expressar amb paraules el que vaig sentir. És molt difícil explicar amb paraules els sentiments que els meus ordinadors m’han anat provocant al llarg de la història. Però aquell primer refredat va ser incomparable. Vaig passar la pitjor nit de la meva vida fins aquell moment. Per posar una comparació entenedora, vaig passar una nit al nivell de la que passaria qualsevol persona si estéssin operant a vida o mort la persona que més s’estimen. No vaig dormir. Vaig plorar. Molt. Vaig plorar molt. Esperava el pitjor i no em podia treure del cap tot el que tenia el perill de perdre. Que sí, tenia 9 anys i sí, poques coses “importants” hi havia allà. Però per mi tot el que hi havia ho era. Cada fitxer d’aquella màquina moribunda em portava un record, m’evocava un dia, un fet, una època. Cada fitxer era tan important com el conjunt del PC en si.

Al dia següent, després de passar al cole les pitjors hores de la meva vida, vam anar amb el meu pare a buscar-lo al taller i vaig ser la persona més feliç del món quan em van dir que “l’operació havia anat bé” i que s’havia pogut salvar tot. El meu ordinador havia renascut. I jo també. I a aquest objectiu narratiu volia arribar. Sempre que hi ha hagut un punt d’inflexió important a la meva vida, també hi ha hagut un punt d’inflexió important als meus ordinadors. Que començo uns estudis nous? Disc dur nou, sistema operatiu nou, i a començar de zero. Que em recuperava d’una mala època de depressió i ansietat? Còpia de seguretat, formateig, i a començar de zero. I així en tots els moments importants de la meva vida i de la meva història.

Porto dies parlant de l’eterna espera del dia 0. Fa mesos que tenia pendent un nou reneixement informàtic ja que estic vivint un nou reneixement mental i emocional, però és una cosa que anava deixant per més endavant. Bàsicament perquè crec que aquest reneixement que estic vivint encara està molt verd i li queda molt per culminar-se. Però bé, les circumstàncies de la vida, una vegada més m’han portat a un altre dia zero. I ja tocava! Ara només espero poder estar a l’alçada de la meva, per què no dir-ho, “ànima bessona”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *