2/7 – Escriure per escriure. I una mica de fotografia.

Reflexions

Bé, crec que això d’escriure per escriure serà fals. He posat el títol fa una estona sense cap ganes d’escriure, només per seguir amb el repte de la setmana. Un cop posat m’he distret una estona amb facebook mentre recapitulava sobre la segona part del títol: la fotografia.

Podria escriure durant mesos sense menjar ni dormir sobre la fotografia, però no ho faré avui. Ni en breu. Sí que, com ahir. parlaré d’una de les moltes idees que em corren pel cap des de fa mesos i que en alguna ocasió he explicat a algú, però sobre les que indubtablement no he escrit mai. Fa anys, molts anys, quan era jove (sí, en tinc 32 i no em considero jove, però això donaria per un altre post sencer) anava a tot arreu amb una càmera als dits. No sortia de casa sense ella. A sopar amb els companys de classe, quan sortia de nit, cada vegada que quadava amb algú… inclús a vegades anava a l’institut amb ella. Feia centenars de fotos a la setmana. Milers de fotos al mes. Era un no parar. Feia moltes coses, però en totes les coses que feia, sempre estava refugiat darrere una càmera que em separava del que tenia al davant. Era una bona manera d’estar acompanyat. Sempre hi havia un instant per immortalitzar i cada dia tenia material nou de gent molt variada, al mateix temps que, estant darrere la càmera, conservava part del meu aïllament i la meva soledat. Era un refugi públic i notori rere el que amagar-me sempre que era necessari. Un win&win que en diuen.

Al llarg dels anys, la fotografia ha estat sempre la meva manera de mostrar el meu món. Literalment. Les persones que em rodejaven fa 10 o 15 anys segur que se’n van ben afartar. Però ja fa temps, molt de temps, que aquesta pràctica, igual que tantes altres coses a la vida es va anar convertint de quelcom que feia per plaer a quelcom que feia perquè tocava. Em vaig imbrincar en projectes personals que limitaven molt el meu camp d’acció i sense ni adonar-me’n tot això es va convertir més en una llosa a arrossegar que no pas en un plaer per l’ànima com havia estat abans. Ara, després d’haver passat molts mesos en la més absoluta merda i d’haver tingut molt de temps per reflexionar he pres una decisió. O com a mínim he definit una voluntat que espero poder complir. Necessito, igual que necessito tornar a escriure, tornar a l’essència del que va ser per mi la fotografia (igual que amb la informàtica de fet, però això també és un altre tema). Necessito imperativament tornar a ser aquell jo que sempre estava darrere de l’objectiu, fos per l’ocasió que fos. Necessito, en definitiva, tornar a tenir aquest escut social per tal de, justament, tornar a socialitzar-me. La fotografia m’apassiona. És un fet. I fer fotos (sobretot retrat com faig jo) implica inevitablement compartir aquest moment amb algú. I compartir-lo amb algú amb qui, com a conseqüència lògica del fet que es deixi fotografiar, com a mínim tindràs una cosa en comú. Encara que sigui només una foto d’un dia, en un bar de mala mort perdut per les entranyes de Barcelona. Saps que allà, en aquell lloc i en aquell moment has compartit una connexió humana, has disfrutat del moment, i te n’has endut un bon record a partir del qual, si s’escau, podràs recordar aquell instant la resta de la teva vida. O no, és clar.

Aquesta foto és la definició gràfica de tot el rotllo anterior. No em dedicaré a comunicar aquí qui són totes les persones que surten a les fotos que hi posi ja que tenen una privacitat i tot això, però crec que en ocasions, quan vulgui parlar de la persona fotografiada sí usaré sobrenoms o similars. Com una lletra per exemple. A la noia de la foto li direm K (per no dir-li 11, que seria massa evident). Algun dia parlaré de la K de forma llarga i extensa. Probablement ningú al món s’ho mereix més que ella. Però de moment només en parlaré en relació a la foto. A saber:

Un altre dels meus grandíssims, immensos problemes, sempre ha estat la inseguretat (amb diversos subproblemes que en pengen, tot s’ha de dir). En els últims mesos i inclús anys, lluny d’allunyar-men i anar guanyant seguretat al llarg del temps com cabria pensar que seria lògic, la meva inseguretat ha crescut exponencialment. A mesura que queia més i més baix en el crack de la meva borsa emocional i mental cada vegada em veia menys i menys capaç de fer qualsevol cosa. O, com a mínim, de fer-la bé. Feia uns mesos que no veia a la K. Masses mesos. I resulta que hi tinc la confiança suficient com per dir-li o demanar-li qualsevol cosa, així que, com un altre pas més dels passos que últimament estic fent en la (crec) bona direcció, li vaig demanar si el dia que vam quedar em permetria portar la càmera i fer-li moltes, moltes fotos. Com que comunicar les meves emocions no ha estat mai el meu punt fort (ni ho serà) ella no sabia que un dels objectius de fer-li aquesta proposta era el de ser capaç, de nou i després de molt de temps, de fer una “sessió fotogràfica” sense cap motiu, cap pressió, cap obligació o objectiu concret, i simplement gaudir-la en cada moment i obtenir-ne bons resultats tan a nivell íntim i personal com a nivell purament fotogràfic. I va ser un èxit sens dubte. En tots els sentits.

Aquell va ser un altre dels meus dies 0. El dia 0 en que em vaig tornar a creure capaç de disfrutar de la fotografia i en que vaig recuperar aquesta com a autèntic plaer per l’ànima.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *