Israel, un destí vetat als tartamuts

Reflexions, Viatges

Sóc tartamut. I la història que explico a continuació és el relat de com aquesta condició és motiu de discriminació a l’aeroport Ben Gurion.

L’aeroport de Tel Aviv té la fama de ser el més segur del món. I segur que merescudíssima. Per agafar un avió des d’aquest punt, passes fins a quatre filtres de seguretat diferents. El primer control és senzill: de camí a l’aeroport el taxi o sherud (taxis compartits) serà aturat en un dels múltiples “checkpoints” que té l’exèrcit d’Israel repartits pel territori. En el meu cas, que anava en un taxi compartit, això va ser un pur tràmit automàtic. Ens van deixar passar sense problema.

El segon control, en canvi, és el més complicat. O hauria de ser-ho, ja que del resultat d’aquest control depèn el teu futur immediat dins de l’aeroport i la cosa es pot complicar, com veurem més endavant. Aquest control consisteix en un interrogatori que normalment dura deu o quinze minuts sobre on has estat, si has visitat alguna zona Palestina, on has dormit, amb qui has parlat, què portes a l’equipatge i un llarg etcétera de preguntes orientades a detectar  possibles “terroristes palestins”. Al principi tot va començar bé. Jo anava amb la meva tieta, sabiem les preguntes que ens farien i anàvem convençuts de que no hi hauria cap problema i passariem “ràpid” (tan ràpid com pot ser aquest control, que de ràpid ja per definició en té poc). El problema va venir quan l’interrogador va detectar en mi un lleuger titubeig nerviós, moment en que les preguntes van alterar el rumb de la conversa cap a: “Estàs nerviós. Per què estàs nerviós? … Tens ansietat? Des de quan? Per què? D’on ve? Et mediques? Mostra’m una prova de que això que dius és cert”. I cada cop més preguntes sobre la meva condició, la meva vida i els meus problemes psicològics. I més i més preguntes i jo que em posava cada vegada més nerviós. I evidentment, com més nerviós més tartamut. I amb aquest peix que es mossega la cua ens vam passar una hora sencera.

Vull fer una aturada aquí per parlar sobre un problema de comunicació evident quan et fan preguntes en anglès. A la pregunta “Are you nervous?” hi ha un problema amb l’ “are” i, per extensió, amb el verb to be. “I am nervos” -> estic nerviós. “I am nervous” -> sóc nerviós. Ser i estar pels anglesos és el mateix. Per nosaltres no. Sí, estava nerviós. Però com li expliques en anglès a un home que t’interroga que el teu “I am nervous” l’ha de desglossar: sí, estic nerviós, però és que el problema no és que estigui nerviós, és que ho sóc. En aquella situació i en totes, sóc nerviós de mena, sempre i en tot moment. I AM NERVOUS, Fi de l’incís.

Finalment, quan l’interrogador es va cansar de fer-me patir i se li va acabar el ventall de preguntes, em va dir que d’acord, que podia passar, i em va enganxar una etiqueta al passaport conforme havia superat el control. Vaig sentir una intensa onada d’alleujament i li vaig donar les gràcies de forma efusiva i repetitiva, acció de la que per cert, m’acabaria arrepentint. Vam passar (seguiem junts amb la meva tieta, ens van fer l’interrogatori plegats), i quan ens tocava passar el tercer control, l’habitual control de seguretat de tots els aeroports, una noia m’atura i em diu: “t’has equivocat, aquesta no és la teva cua”, quan ni a mi ningú m’havia dit que anés a cap altra cua, ni realment hi havia cap altra cua. Em va dir que l’acompanyés, em va separar de la meva tieta, em va agafar el passaport (amb guants de làtex, no fos cas que tingués àntrax o vés a saber què) i em va guiar cap a una altra cua en una zona apartada de l’aeroport. Es pot descriure de forma molt senzilla la cua on em van ficar: tots eren àrabs, negres i gent de pell de colors variats. Tots els que el xenòfob estat d’Israel considera sospitosos de ser terroristes per tenir la pell d’un color o procedir d’un país equivocat. Ah! I un detall en el que em vaig fixar que em sembla molt definitori de la situació: com totes les cues dels aeroports aquesta estava delimitada per una cinta, però al contrari del que passa a la resta del món, en aquesta, un cop entraves, tancaven la cinta al teu darrere com dient: “la sortida d’aquesta cua no és, per a res, voluntària”.

Després vaig saber com havia anat a parar jo allà, i és que a l’interrogatori et “puntuen” segons la teva perillositat. La primera xifra del codi de barres de l’etiqueta que t’enganxen al passaport (la de la foto de portada) és un codi classificatori que va de l’1 al 6. L’1 i el 2 estan reservats a ciutadans israelians no problemàtics per la seguretat de l’aeroport o el país. Els turistes tenen el 3 o el 4. Jo, com es pot apreciar a la foto tenia un 5. No està malament que per ser nerviós et classifiquin en un nivell de perillositat 5/6. És… trist.

I van passar quaranta minuts en els que la cua no es va moure ni un mil·límetre. No em vull ni imaginar què passava a davant de tot ni quins controls els estaven fent als “sospitosos”. Jo, ja en ple atac d’angoixa (no n’hi havia per menys) vaig parar vàries vegades una noia que estava organitzant el tema i vigilant. Les dues primeres vegades l’única resposta que vaig tenir va ser: “sí, ja sé que el teu vol surt a les nou”. Girava la cara i seguia a la seva. A la tercera, visible i notablement alterat per l’angoixa, abans que ella pogués dir res vaig deixar anar: “No sé què estic fent en aquesta cua. Tinc molta ansietat i no sé per què m’han enviat aquí”. I en aquesta ocasió la resposta va ser més positiva. Em va dir que esperés allà que intentaria ajudar-me. Uns minuts més tard la noia tornava, obria la cinta, ens agafava a una altra persona i a mi i ens deia que passéssim cap a una altra cua. I vinga cues. Però aquesta ja no era la dels “sospitosos”. Personalment penso que era la cua “comodí”, per on passaven els errors comesos en controls anteriors (el meu cas), o gent que estava a punt de perdre el vol o altres tipus de gent que no volien que passéssin pel control normal.

L’última cua avançava a una velocitat normal, i quan em va tocar a mi, encara en ple atac d’angoixa vaig separar en safates tot el que havia de separar,  no sense un evident estat d’alteració i cabreig. Molt de cabreig pel que m’havien fet passar. Tirava les coses a la safata amb tota la mala llet, feia moviments bruscos, etc… i quan vaig estar cara a cara amb la noia que passava el control no vaig aguantar més i van explotar les llàgrimes. Al límit del que podia aguantar i entre sanglots li vaig dir que allò era una puta vergonya (perdó pel to, però van ser les paraules literals), que què podia fer per queixar-me del tracte que havia rebut. I li vaig explicar que havia passat per la cua dels “sospitosos” cosa que la va sorprendre en saber que per tartamudejar en l’interrogatori havia passat el que havia passat. Em va donar un full on explicava com reclamar, vaig passar el control, i es va acabar aquell infern. Una altra dada interessant sobre aquest control: jo tenia la cartera ficada a la motxilla i plena de monedes i, en passar per la màquina em van fer treure la cartera de la motxilla, ficar totes les monedetes en una safata a part i passar motxilla, cartera i monedes tot per separat. Tenia tantes monedetes petites tan en euros com en sheckels que en sortir simplement vaig agafar les que tenien “algun valor” deixant la “calderilla” i li vaig dir a la noia: “apa, la teva propina” . Vaig marxar d’allà sense mirar enrere. L’últim control, el quart, és un simple control de passaports que vaig passar sense problema.

Aquesta és l’història de com em vaig sentir humiliat, maltractat, agredit i un llarg etcétera de sentiments no precisament beneficiosos per la meva angoixa. L’història de com, per ser tartamut ets sospitós de terrorisme i l’història de l’absoluta xenofòbia per la que es regeix l’estat d’Israel. Vaig sortir d’allà sense ganes de tornar-hi mai més i amb la sensació que m’havien esguerrat el viatge ja que, des de llavors, quan penso en el viatge no puc evitar pensar en aquests fets i que se’m torni a disparar l’angoixa. Gràcies Israel per engegar a pastar 8 dies d’un fins llavors meravellós viatge pel Pròxim Orient. A prendre pel cul.