Israel, un destí vetat als tartamuts

Reflexions, Viatges

Sóc tartamut. I la història que explico a continuació és el relat de com aquesta condició és motiu de discriminació a l’aeroport Ben Gurion.

L’aeroport de Tel Aviv té la fama de ser el més segur del món. I segur que merescudíssima. Per agafar un avió des d’aquest punt, passes fins a quatre filtres de seguretat diferents. El primer control és senzill: de camí a l’aeroport el taxi o sherud (taxis compartits) serà aturat en un dels múltiples “checkpoints” que té l’exèrcit d’Israel repartits pel territori. En el meu cas, que anava en un taxi compartit, això va ser un pur tràmit automàtic. Ens van deixar passar sense problema.

El segon control, en canvi, és el més complicat. O hauria de ser-ho, ja que del resultat d’aquest control depèn el teu futur immediat dins de l’aeroport i la cosa es pot complicar, com veurem més endavant. Aquest control consisteix en un interrogatori que normalment dura deu o quinze minuts sobre on has estat, si has visitat alguna zona Palestina, on has dormit, amb qui has parlat, què portes a l’equipatge i un llarg etcétera de preguntes orientades a detectar  possibles “terroristes palestins”. Al principi tot va començar bé. Jo anava amb la meva tieta, sabiem les preguntes que ens farien i anàvem convençuts de que no hi hauria cap problema i passariem “ràpid” (tan ràpid com pot ser aquest control, que de ràpid ja per definició en té poc). El problema va venir quan l’interrogador va detectar en mi un lleuger titubeig nerviós, moment en que les preguntes van alterar el rumb de la conversa cap a: “Estàs nerviós. Per què estàs nerviós? … Tens ansietat? Des de quan? Per què? D’on ve? Et mediques? Mostra’m una prova de que això que dius és cert”. I cada cop més preguntes sobre la meva condició, la meva vida i els meus problemes psicològics. I més i més preguntes i jo que em posava cada vegada més nerviós. I evidentment, com més nerviós més tartamut. I amb aquest peix que es mossega la cua ens vam passar una hora sencera.

Vull fer una aturada aquí per parlar sobre un problema de comunicació evident quan et fan preguntes en anglès. A la pregunta “Are you nervous?” hi ha un problema amb l’ “are” i, per extensió, amb el verb to be. “I am nervos” -> estic nerviós. “I am nervous” -> sóc nerviós. Ser i estar pels anglesos és el mateix. Per nosaltres no. Sí, estava nerviós. Però com li expliques en anglès a un home que t’interroga que el teu “I am nervous” l’ha de desglossar: sí, estic nerviós, però és que el problema no és que estigui nerviós, és que ho sóc. En aquella situació i en totes, sóc nerviós de mena, sempre i en tot moment. I AM NERVOUS, Fi de l’incís.

Finalment, quan l’interrogador es va cansar de fer-me patir i se li va acabar el ventall de preguntes, em va dir que d’acord, que podia passar, i em va enganxar una etiqueta al passaport conforme havia superat el control. Vaig sentir una intensa onada d’alleujament i li vaig donar les gràcies de forma efusiva i repetitiva, acció de la que per cert, m’acabaria arrepentint. Vam passar (seguiem junts amb la meva tieta, ens van fer l’interrogatori plegats), i quan ens tocava passar el tercer control, l’habitual control de seguretat de tots els aeroports, una noia m’atura i em diu: “t’has equivocat, aquesta no és la teva cua”, quan ni a mi ningú m’havia dit que anés a cap altra cua, ni realment hi havia cap altra cua. Em va dir que l’acompanyés, em va separar de la meva tieta, em va agafar el passaport (amb guants de làtex, no fos cas que tingués àntrax o vés a saber què) i em va guiar cap a una altra cua en una zona apartada de l’aeroport. Es pot descriure de forma molt senzilla la cua on em van ficar: tots eren àrabs, negres i gent de pell de colors variats. Tots els que el xenòfob estat d’Israel considera sospitosos de ser terroristes per tenir la pell d’un color o procedir d’un país equivocat. Ah! I un detall en el que em vaig fixar que em sembla molt definitori de la situació: com totes les cues dels aeroports aquesta estava delimitada per una cinta, però al contrari del que passa a la resta del món, en aquesta, un cop entraves, tancaven la cinta al teu darrere com dient: “la sortida d’aquesta cua no és, per a res, voluntària”.

Després vaig saber com havia anat a parar jo allà, i és que a l’interrogatori et “puntuen” segons la teva perillositat. La primera xifra del codi de barres de l’etiqueta que t’enganxen al passaport (la de la foto de portada) és un codi classificatori que va de l’1 al 6. L’1 i el 2 estan reservats a ciutadans israelians no problemàtics per la seguretat de l’aeroport o el país. Els turistes tenen el 3 o el 4. Jo, com es pot apreciar a la foto tenia un 5. No està malament que per ser nerviós et classifiquin en un nivell de perillositat 5/6. És… trist.

I van passar quaranta minuts en els que la cua no es va moure ni un mil·límetre. No em vull ni imaginar què passava a davant de tot ni quins controls els estaven fent als “sospitosos”. Jo, ja en ple atac d’angoixa (no n’hi havia per menys) vaig parar vàries vegades una noia que estava organitzant el tema i vigilant. Les dues primeres vegades l’única resposta que vaig tenir va ser: “sí, ja sé que el teu vol surt a les nou”. Girava la cara i seguia a la seva. A la tercera, visible i notablement alterat per l’angoixa, abans que ella pogués dir res vaig deixar anar: “No sé què estic fent en aquesta cua. Tinc molta ansietat i no sé per què m’han enviat aquí”. I en aquesta ocasió la resposta va ser més positiva. Em va dir que esperés allà que intentaria ajudar-me. Uns minuts més tard la noia tornava, obria la cinta, ens agafava a una altra persona i a mi i ens deia que passéssim cap a una altra cua. I vinga cues. Però aquesta ja no era la dels “sospitosos”. Personalment penso que era la cua “comodí”, per on passaven els errors comesos en controls anteriors (el meu cas), o gent que estava a punt de perdre el vol o altres tipus de gent que no volien que passéssin pel control normal.

L’última cua avançava a una velocitat normal, i quan em va tocar a mi, encara en ple atac d’angoixa vaig separar en safates tot el que havia de separar,  no sense un evident estat d’alteració i cabreig. Molt de cabreig pel que m’havien fet passar. Tirava les coses a la safata amb tota la mala llet, feia moviments bruscos, etc… i quan vaig estar cara a cara amb la noia que passava el control no vaig aguantar més i van explotar les llàgrimes. Al límit del que podia aguantar i entre sanglots li vaig dir que allò era una puta vergonya (perdó pel to, però van ser les paraules literals), que què podia fer per queixar-me del tracte que havia rebut. I li vaig explicar que havia passat per la cua dels “sospitosos” cosa que la va sorprendre en saber que per tartamudejar en l’interrogatori havia passat el que havia passat. Em va donar un full on explicava com reclamar, vaig passar el control, i es va acabar aquell infern. Una altra dada interessant sobre aquest control: jo tenia la cartera ficada a la motxilla i plena de monedes i, en passar per la màquina em van fer treure la cartera de la motxilla, ficar totes les monedetes en una safata a part i passar motxilla, cartera i monedes tot per separat. Tenia tantes monedetes petites tan en euros com en sheckels que en sortir simplement vaig agafar les que tenien “algun valor” deixant la “calderilla” i li vaig dir a la noia: “apa, la teva propina” . Vaig marxar d’allà sense mirar enrere. L’últim control, el quart, és un simple control de passaports que vaig passar sense problema.

Aquesta és l’història de com em vaig sentir humiliat, maltractat, agredit i un llarg etcétera de sentiments no precisament beneficiosos per la meva angoixa. L’història de com, per ser tartamut ets sospitós de terrorisme i l’història de l’absoluta xenofòbia per la que es regeix l’estat d’Israel. Vaig sortir d’allà sense ganes de tornar-hi mai més i amb la sensació que m’havien esguerrat el viatge ja que, des de llavors, quan penso en el viatge no puc evitar pensar en aquests fets i que se’m torni a disparar l’angoixa. Gràcies Israel per engegar a pastar 8 dies d’un fins llavors meravellós viatge pel Pròxim Orient. A prendre pel cul.

1/7 – A la merda XD. Aprendre a dibuixar.

Dibuix, Reflexions

A la merda amb els 7 dies seguits publicant. Ho seguiré intentant i reiniciant el comptador cada vegada que no compleixi. Però m’ho prendré a conya, perquè a la vida si no et saps prendre els teus errors a conya tens un problema.

Avui vull parlar de les meves ganes d’aprendre a dibuixar. És una d’aquelles coses que tenia “pendents”. Una d’aquelles coses que sempre deia: “algun dia m’hi he de posar”. O “m’encantaria saber dibuixar però sóc un putu negat”. Ara tinc molt temps lliure, així que ja fa un temps que he agafat la meva tableta gràfica i error rere error he anat fent cosetes. La primera d’aquestes cosetes que no em fa vergonya publicar és aquesta.

I aprofito aquest tema per parlar d’un aspecte de la meva psique en la que també m’he anat fixant en els últims mesos. Jo li’n dic, entre d’altres formes, el monofocus o l’objectiu únic. M’explico: quan em poso a fer una cosa, el meu únic objectiu és fer aquella cosa fins les seves últimes conseqüències. I fins les últimes conseqüències significa que si no ho considero acabat em puc passar moltes, moltes hores enfocat única i exclusivament a aquella activitat. Puc perdre totalment la noció del temps. Se’m pot passar per alt l’hora de dinar, de sopar o se’m pot fer de dia sense trobar el moment d’anar a dormir. De la mateixa manera, sóc incapaç de desplaçar aquest focus cap a una altra activitat. Puc parar, començar a fer una altra activitat, i que el meu cap em cridi tan fort que vol tornar a la inicial que no m’hi puc resistir. És una espècie de focus obsessiu marcat per un final. Quan aquest final està definit la cosa és més fàcil: acabar un dibuix per exemple. Quan el final és indefinit és quan venen els problemes: fer una neteja a fons de la casa. O fer un projecte informàtic. O de robòtica. Aquestes són activitats de final indefinit, ja que el concepte de, per exemple, tenir la casa neta, és totalment subjectiu i, inclús, variable dins la pròpia subjectivitat (avui la puc tenir més bruta que demà però veure-la més neta). I en el tema dels projectes doncs… també és molt subjectiu on comença i on acaba un projecte: jo em puc fer un anàlisi del que serà, planificar-me la feina, les sessions de treball i puc definir-lo fins l’últim detall. Però quan el dus a terme sempre apareixen coses noves de l’estil “ah, però això m’ho vaig deixar al disseny” o “uh, si això quedaria infinitament millor així” o l’extrem de “acabo de decidir que afegiré totes aquestes funcionalitats perquè vist ara mateix, crec que el projecte no té sentit si no s’inclouen”. Un projecte es pot definir i t’hi pots cenyir, però el mateix fet de dur-lo a terme el desdibuixa. I no sóc capaç de parar de redibuixar-lo. Per mi, un projecte no està mai acabat. Per mi tot projecte és infinit i suposo (bé, n’estic totalment segur XD) que aquest és un dels meus problemes a l’hora d’acabar-los. Quan la bola es fa massa grossa la bola explota i el projecte s’aparca. I fins que no torni a néixer una nova boleta a alimentar, cuidar, i fer créixer el projecte queda abandonat. I a vegades (moltes) això no passa mai més i s’abandona per complet.

Ara, avui, en aquest moment en què com ja he dit m’agradaria aprendre a dibuixar, els meus objectius són petits, senzills. Són dibuixos bàsics i en puc fer, com a mínim i si en tinc ganes un al dia. I això em va bé, molt bé. Això em portaria a parlar del fet de saber buscar coses petites per poder sentir-me realitzat, o inclús de saber partir tot projecte en subobjectius suficientment petits com per no deixar-lo i al mateix temps mantenir la suficient atenció per dur-lo a terme. Però com que no ho sé fer, doncs no en parlaré. El dia que en sàpiga ja veurem.

I sí, el post d’avui és força illegible però és tal com raja. No escric perquè sigui llegible sinó per vomitar el que tinc ganes de vomitar. I això, sens dubte, ho he fet.

P.D: Crec que a partir d’ara al blog, si vaig tenint material, penjaré més dibuixos que fotos. Per les fotos ja està tota la resta de la pàgina.

1/7 – Sant Torne’m-hi. “Ordinador nou”, vida nova?

Reflexions

Tornem a començar. Tornem a l’1/7. A la vida constantment ens hem de tornar a aixecar quan caiem, i d’això jo en sóc un expert. I tinc la convicció que en això dels 7 dies seguits escrivint poques caigudes més tindré. O cap.

Avui vull plasmar per escrit una història d’amor incondicional. O d’amistat eterna. O de total i absoluta simbiosi. Qualsevol d’aquestes definicions seria encertada. Avui vull parlar del meu ordinador. O dels meus ordinadors, ja que l’història és anàloga amb totes les màquines que han passat per les meves mans.

Divendres, quan vaig arribar de passar 4 dies a Barcelona (motiu pel qual vaig trencar la cadena dels 7 dies), em vaig trobar que el meu ordinador havia “petat”. Pels que no entenguin l’argot tot i que suposo que és evident, petar és deixar de funcionar. Vaig fer ús dels meus coneixements (avui en dia força abandonats per la meva pròpia salut mental) de reparació de PC’s i aquell dia, divendres, me’n vaig anar a dormir sense haver trobat una solució. El meu ordinador estava en coma altra vegada. I aquella nit gairebé no vaig dormir, i el poc que vaig dormir ho vaig fer molt malament. No em vaig quedar tranquil fins que dissabte vaig poder solucionar el problema, no sense “sacrificar” un disc dur, o més ben dit una partició de Windows. Però com diuen en castellà “no hay mal que por bien no venga”, i sí, em vaig gastar 200 pavos amb un disc dur nou. Però sí, aquest disc dur va fer renéixer la meva adorada màquina. Com? Doncs és el que té reinstalar Windows, que quan ho fas, la màquina funciona millor del que ho havia fet mai. I més si li fiques un disc d’estat sòlid que corre més que Usain Bolt en unes olimpiades.

Però tornem al tema de la meva relació amb els ordinadors… I per abarcar-lo em remetré al primer ordinador que vaig tenir. Tenia 8 anys, i com a curiositat (un segon, que vaig a fer càlculs), tenia 2000 vegades menys memòria RAM que l’actual i una velocitat de processador gairebé 13000 vegades inferior. Però això no és el tema. El tema és com aquella màquina em va canviar la vida. En aquella edat els meus pares em racionaven el seu ús, i jo estava sempre esperant impacient (bé, impacient és un efemisme, eufòric ho definiria millor) l’arribada del cap de setmana perquè eren els únics dies en que no tenia restriccions. O almenys no habitualment. I com disfrutava jo els caps de setmana! Em llevava inclús més d’hora que entre setmana i només de despertar-me em ficava davant la pantalla. I m’hi passava tot el matí. I parava una (curta) estona per dinar i m’hi tornava a posar tota la tarda. I parava per sopar i ja no m’hi deixaven tornar, però tornava a esperar eufòricament el dia següent per repetir l’anterior agenda. Sempre m’he temut que la meva miopia ve d’aquí, però això és un altre tema.

Quan tenia 9 anys aquell ordinador va agafar el primer refredat. Vaja, el primer virus. Quan el vaig portar a arreglar em van donar poques esperances sobre la supervivència del sistema operatiu (un moderníssim per l’època Windows 3.1) i de tots els seus fitxers. Crec que no puc expressar amb paraules el que vaig sentir. És molt difícil explicar amb paraules els sentiments que els meus ordinadors m’han anat provocant al llarg de la història. Però aquell primer refredat va ser incomparable. Vaig passar la pitjor nit de la meva vida fins aquell moment. Per posar una comparació entenedora, vaig passar una nit al nivell de la que passaria qualsevol persona si estéssin operant a vida o mort la persona que més s’estimen. No vaig dormir. Vaig plorar. Molt. Vaig plorar molt. Esperava el pitjor i no em podia treure del cap tot el que tenia el perill de perdre. Que sí, tenia 9 anys i sí, poques coses “importants” hi havia allà. Però per mi tot el que hi havia ho era. Cada fitxer d’aquella màquina moribunda em portava un record, m’evocava un dia, un fet, una època. Cada fitxer era tan important com el conjunt del PC en si.

Al dia següent, després de passar al cole les pitjors hores de la meva vida, vam anar amb el meu pare a buscar-lo al taller i vaig ser la persona més feliç del món quan em van dir que “l’operació havia anat bé” i que s’havia pogut salvar tot. El meu ordinador havia renascut. I jo també. I a aquest objectiu narratiu volia arribar. Sempre que hi ha hagut un punt d’inflexió important a la meva vida, també hi ha hagut un punt d’inflexió important als meus ordinadors. Que començo uns estudis nous? Disc dur nou, sistema operatiu nou, i a començar de zero. Que em recuperava d’una mala època de depressió i ansietat? Còpia de seguretat, formateig, i a començar de zero. I així en tots els moments importants de la meva vida i de la meva història.

Porto dies parlant de l’eterna espera del dia 0. Fa mesos que tenia pendent un nou reneixement informàtic ja que estic vivint un nou reneixement mental i emocional, però és una cosa que anava deixant per més endavant. Bàsicament perquè crec que aquest reneixement que estic vivint encara està molt verd i li queda molt per culminar-se. Però bé, les circumstàncies de la vida, una vegada més m’han portat a un altre dia zero. I ja tocava! Ara només espero poder estar a l’alçada de la meva, per què no dir-ho, “ànima bessona”.

3/7 – Amb pressa, però complint.

Res a dir

Tempesta familiar. Ara mateix hauria d’estar al cotxe baixant a Barcelona per rellevar a ma tieta a l’hospital, on operen a ma mare d’un tendó. Tot i així, em mantinc ferm al meu objectiu dels 7 dies.

Ara toquen uns dies de passar moltes hores d’avorriment, i compensar-lo llegint molt. No tinc gaire res més a dir.

Fi.

2/7 – Escriure per escriure. I una mica de fotografia.

Reflexions

Bé, crec que això d’escriure per escriure serà fals. He posat el títol fa una estona sense cap ganes d’escriure, només per seguir amb el repte de la setmana. Un cop posat m’he distret una estona amb facebook mentre recapitulava sobre la segona part del títol: la fotografia.

Podria escriure durant mesos sense menjar ni dormir sobre la fotografia, però no ho faré avui. Ni en breu. Sí que, com ahir. parlaré d’una de les moltes idees que em corren pel cap des de fa mesos i que en alguna ocasió he explicat a algú, però sobre les que indubtablement no he escrit mai. Fa anys, molts anys, quan era jove (sí, en tinc 32 i no em considero jove, però això donaria per un altre post sencer) anava a tot arreu amb una càmera als dits. No sortia de casa sense ella. A sopar amb els companys de classe, quan sortia de nit, cada vegada que quadava amb algú… inclús a vegades anava a l’institut amb ella. Feia centenars de fotos a la setmana. Milers de fotos al mes. Era un no parar. Feia moltes coses, però en totes les coses que feia, sempre estava refugiat darrere una càmera que em separava del que tenia al davant. Era una bona manera d’estar acompanyat. Sempre hi havia un instant per immortalitzar i cada dia tenia material nou de gent molt variada, al mateix temps que, estant darrere la càmera, conservava part del meu aïllament i la meva soledat. Era un refugi públic i notori rere el que amagar-me sempre que era necessari. Un win&win que en diuen.

Al llarg dels anys, la fotografia ha estat sempre la meva manera de mostrar el meu món. Literalment. Les persones que em rodejaven fa 10 o 15 anys segur que se’n van ben afartar. Però ja fa temps, molt de temps, que aquesta pràctica, igual que tantes altres coses a la vida es va anar convertint de quelcom que feia per plaer a quelcom que feia perquè tocava. Em vaig imbrincar en projectes personals que limitaven molt el meu camp d’acció i sense ni adonar-me’n tot això es va convertir més en una llosa a arrossegar que no pas en un plaer per l’ànima com havia estat abans. Ara, després d’haver passat molts mesos en la més absoluta merda i d’haver tingut molt de temps per reflexionar he pres una decisió. O com a mínim he definit una voluntat que espero poder complir. Necessito, igual que necessito tornar a escriure, tornar a l’essència del que va ser per mi la fotografia (igual que amb la informàtica de fet, però això també és un altre tema). Necessito imperativament tornar a ser aquell jo que sempre estava darrere de l’objectiu, fos per l’ocasió que fos. Necessito, en definitiva, tornar a tenir aquest escut social per tal de, justament, tornar a socialitzar-me. La fotografia m’apassiona. És un fet. I fer fotos (sobretot retrat com faig jo) implica inevitablement compartir aquest moment amb algú. I compartir-lo amb algú amb qui, com a conseqüència lògica del fet que es deixi fotografiar, com a mínim tindràs una cosa en comú. Encara que sigui només una foto d’un dia, en un bar de mala mort perdut per les entranyes de Barcelona. Saps que allà, en aquell lloc i en aquell moment has compartit una connexió humana, has disfrutat del moment, i te n’has endut un bon record a partir del qual, si s’escau, podràs recordar aquell instant la resta de la teva vida. O no, és clar.

Aquesta foto és la definició gràfica de tot el rotllo anterior. No em dedicaré a comunicar aquí qui són totes les persones que surten a les fotos que hi posi ja que tenen una privacitat i tot això, però crec que en ocasions, quan vulgui parlar de la persona fotografiada sí usaré sobrenoms o similars. Com una lletra per exemple. A la noia de la foto li direm K (per no dir-li 11, que seria massa evident). Algun dia parlaré de la K de forma llarga i extensa. Probablement ningú al món s’ho mereix més que ella. Però de moment només en parlaré en relació a la foto. A saber:

Un altre dels meus grandíssims, immensos problemes, sempre ha estat la inseguretat (amb diversos subproblemes que en pengen, tot s’ha de dir). En els últims mesos i inclús anys, lluny d’allunyar-men i anar guanyant seguretat al llarg del temps com cabria pensar que seria lògic, la meva inseguretat ha crescut exponencialment. A mesura que queia més i més baix en el crack de la meva borsa emocional i mental cada vegada em veia menys i menys capaç de fer qualsevol cosa. O, com a mínim, de fer-la bé. Feia uns mesos que no veia a la K. Masses mesos. I resulta que hi tinc la confiança suficient com per dir-li o demanar-li qualsevol cosa, així que, com un altre pas més dels passos que últimament estic fent en la (crec) bona direcció, li vaig demanar si el dia que vam quedar em permetria portar la càmera i fer-li moltes, moltes fotos. Com que comunicar les meves emocions no ha estat mai el meu punt fort (ni ho serà) ella no sabia que un dels objectius de fer-li aquesta proposta era el de ser capaç, de nou i després de molt de temps, de fer una “sessió fotogràfica” sense cap motiu, cap pressió, cap obligació o objectiu concret, i simplement gaudir-la en cada moment i obtenir-ne bons resultats tan a nivell íntim i personal com a nivell purament fotogràfic. I va ser un èxit sens dubte. En tots els sentits.

Aquell va ser un altre dels meus dies 0. El dia 0 en que em vaig tornar a creure capaç de disfrutar de la fotografia i en que vaig recuperar aquesta com a autèntic plaer per l’ànima.

1/7 – Inútil. O de l’eterna espera del dia 0.

Autoretrat, Reflexions

Aquest sóc jo. La foto és un autoretrat i per tant, m’agradi o no és la meva cara i la meva imatge. Dic m’agradi o no perquè des de tota la vida arrossego un odi molt gran a la meva imatge, a la meva persona, al meu cos, a la meva cara, i un llarg etcètera de molts factors que em defineixen. I si odies molts factors que et defineixen tens un problema. Greu. Però aquest problema (greu) és només una petita part dels molts problemes (greus) que arrossego des que tinc memòria i ús de raó.

No fa gaire temps, com dic jo, em van “declarar inútil”. M’explico: després d’un any i mig de baixa per ansietat, depressió, i unes quantes coses més que s’hi poden sumar, la Seguretat Social va decidir que no era apte per tornar a treballar, als meus 32 anys. La notícia va ser agredolça: a qui no li agrada no haver de treballar?. Però per altra banda era la confirmació de que emocionalment i mentalment no podia caure més baix. I per tant també era un punt d’inflexió necessari per començar a cambiar les coses. I tot i que ja feia temps que estava en un llarg, lent, i dolorós procés de cambiar-les, aquesta notícia va provocar una certa acceleració dels esdeveniments en aquest sentit. Al deixar de tenir una llosa gegant sobre el cap amb l’ordre “has de ser capaç de tornar a treballar abans del xx/yy/20zz” la meva ment, per primer cop en molts anys, va poder mirar més enllà d’aquesta obligació i de tots els traumes que el “haver de ser una persona útil” m’ha generat al llarg de la meva encara curta vida.

Un dels pensaments que durant tot aquest procés més m’ha vingut a la ment és el pensament del dia 0. Un dia a partir del qual pugui dir que torno a començar de zero, que puc renéixer de les meves cendres del passat per ser capaç de mirar (gairebé) única i exclusivament cap al futur. Però és un dia que mai arriba. Cap dia era prou bo com per considerar-lo un reneixement. Un nou inici. El primer dia de la resta de la meva vida d’una forma molt literal. Fins que em vaig adonar que sóc inútil (metafòricament). No sé com no em vaig adonar abans que el dia 0 no és un dia. És cada dia. Si vull tornar a la vida, a tenir una vida, no és una cosa que pugui fixar en un dia del calendari sinó una cosa que he de perllongar per tots els dies de l’any i que, quan menys m’ho esperi, el dia menys pensat vegi que ja ha arribat sense adonar-me’n. És, salvant molt les distàncies, un procés semblant a l’arribada de l’amor. No la pots fixar en un dia concret, però acaba arribant sense que en siguis conscient. Però no em vull ficar en el “fregat” de parlar d’amor. Ara no. Ni de puta conya.

Aquest post porta en el títol un comptador: 1/7. Per què? Perquè igual que tantes altres coses que sé que em van bé, que m’aniran bé, ara per ara necessito autoobligar-me a fer-les. He arribat a un punt tal que inclús les coses que m’agraden i que m’ajuden han d’anar acompanyades d’algun tipus d’obligació perquè les faci. Escriure. Tenir un blog. Tenir un blog on vomitar els meus pensaments i les meves emocions és una cosa que en el meu passat sempre va ser crucial per no tornar-me boig, i que fa temps que intento recuperar sense sortir-me’n. Però ara, avui, sóc conscient de l’error que em va portar al fracàs. L’error va ser fer un blog “de cara a la galeria”. Un blog per ser llegit per altres persones. Crear una imatge pública per mostrar la part de mi que m’interessava i tapar la part més privada. Ara començo a escriure amb un objectiu diametralment oposat. Començo a escriure per mi. Sí, en un lloc públic. Però m’importa una merda si algú ho llegeix o si això que estic escrivint ara mateix es perd en el més profund dels oblits. Ho estic escrivint per mi i només per mi. Perquè ho necessito. Per pur egoïsme. Per conèixer el resultat del silogisme “si A, sempre B”. A és escriure i B és benefici emocional. I punt.

Per tant, igual que avui he escrit molt sense dir res, però he escrit i he vomitat el que sentia, ara tinc el repte de seguir fent això cada dia, sens falta durant una setmana. I és un repte. I m’agraden els reptes, així que, després de molt de temps de no confiar en mi per res i per a res, ara, confio en que en seré capaç.

Tinc confiança en mi mateix.

Tinc confiança en mi mateix.

Tinc confiança en mi mateix.

Tinc confiança en mi mateix.

Tinc confiança en mi mateix.

(Poca, per això necessito repetir-m’ho tant. Però la tinc).

Fi d’un altre dia 0.