1/7 – Inútil. O de l’eterna espera del dia 0.

Autoretrat, Reflexions

Aquest sóc jo. La foto és un autoretrat i per tant, m’agradi o no és la meva cara i la meva imatge. Dic m’agradi o no perquè des de tota la vida arrossego un odi molt gran a la meva imatge, a la meva persona, al meu cos, a la meva cara, i un llarg etcètera de molts factors que em defineixen. I si odies molts factors que et defineixen tens un problema. Greu. Però aquest problema (greu) és només una petita part dels molts problemes (greus) que arrossego des que tinc memòria i ús de raó.

No fa gaire temps, com dic jo, em van “declarar inútil”. M’explico: després d’un any i mig de baixa per ansietat, depressió, i unes quantes coses més que s’hi poden sumar, la Seguretat Social va decidir que no era apte per tornar a treballar, als meus 32 anys. La notícia va ser agredolça: a qui no li agrada no haver de treballar?. Però per altra banda era la confirmació de que emocionalment i mentalment no podia caure més baix. I per tant també era un punt d’inflexió necessari per començar a cambiar les coses. I tot i que ja feia temps que estava en un llarg, lent, i dolorós procés de cambiar-les, aquesta notícia va provocar una certa acceleració dels esdeveniments en aquest sentit. Al deixar de tenir una llosa gegant sobre el cap amb l’ordre “has de ser capaç de tornar a treballar abans del xx/yy/20zz” la meva ment, per primer cop en molts anys, va poder mirar més enllà d’aquesta obligació i de tots els traumes que el “haver de ser una persona útil” m’ha generat al llarg de la meva encara curta vida.

Un dels pensaments que durant tot aquest procés més m’ha vingut a la ment és el pensament del dia 0. Un dia a partir del qual pugui dir que torno a començar de zero, que puc renéixer de les meves cendres del passat per ser capaç de mirar (gairebé) única i exclusivament cap al futur. Però és un dia que mai arriba. Cap dia era prou bo com per considerar-lo un reneixement. Un nou inici. El primer dia de la resta de la meva vida d’una forma molt literal. Fins que em vaig adonar que sóc inútil (metafòricament). No sé com no em vaig adonar abans que el dia 0 no és un dia. És cada dia. Si vull tornar a la vida, a tenir una vida, no és una cosa que pugui fixar en un dia del calendari sinó una cosa que he de perllongar per tots els dies de l’any i que, quan menys m’ho esperi, el dia menys pensat vegi que ja ha arribat sense adonar-me’n. És, salvant molt les distàncies, un procés semblant a l’arribada de l’amor. No la pots fixar en un dia concret, però acaba arribant sense que en siguis conscient. Però no em vull ficar en el “fregat” de parlar d’amor. Ara no. Ni de puta conya.

Aquest post porta en el títol un comptador: 1/7. Per què? Perquè igual que tantes altres coses que sé que em van bé, que m’aniran bé, ara per ara necessito autoobligar-me a fer-les. He arribat a un punt tal que inclús les coses que m’agraden i que m’ajuden han d’anar acompanyades d’algun tipus d’obligació perquè les faci. Escriure. Tenir un blog. Tenir un blog on vomitar els meus pensaments i les meves emocions és una cosa que en el meu passat sempre va ser crucial per no tornar-me boig, i que fa temps que intento recuperar sense sortir-me’n. Però ara, avui, sóc conscient de l’error que em va portar al fracàs. L’error va ser fer un blog “de cara a la galeria”. Un blog per ser llegit per altres persones. Crear una imatge pública per mostrar la part de mi que m’interessava i tapar la part més privada. Ara començo a escriure amb un objectiu diametralment oposat. Començo a escriure per mi. Sí, en un lloc públic. Però m’importa una merda si algú ho llegeix o si això que estic escrivint ara mateix es perd en el més profund dels oblits. Ho estic escrivint per mi i només per mi. Perquè ho necessito. Per pur egoïsme. Per conèixer el resultat del silogisme “si A, sempre B”. A és escriure i B és benefici emocional. I punt.

Per tant, igual que avui he escrit molt sense dir res, però he escrit i he vomitat el que sentia, ara tinc el repte de seguir fent això cada dia, sens falta durant una setmana. I és un repte. I m’agraden els reptes, així que, després de molt de temps de no confiar en mi per res i per a res, ara, confio en que en seré capaç.

Tinc confiança en mi mateix.

Tinc confiança en mi mateix.

Tinc confiança en mi mateix.

Tinc confiança en mi mateix.

Tinc confiança en mi mateix.

(Poca, per això necessito repetir-m’ho tant. Però la tinc).

Fi d’un altre dia 0.