Cec

Ell era cec. Bé, potser no del tot. Potser simplement no veia el que els altres volien que veiés. Tal vegada els seus ulls només es perdien entre les infinites mirades que constantment el flagelàven. Qui sap.

Els arbres no li deixàven veure el bosc. Els ulls li tapàven les cares. El jo li impedia pensar en el nosaltres. Gaudir-ne. Valorar els instants en què la seva adorada soledat es trencava entre les paraules eixordidores d’uns llavis amics, aliats. Una soledat esfaraïdorament absorvent a la vegada que deu d’una abundant i anhelada tranquil·litat. D’un meravellós silenci. D’una comoditat real o imaginària, però sens dubte necessària.

El futur li ocultava el present com una rondalla que inunda a poc a poc el pensament d’una criatura. El present… Ai, el present! Aquell present a tothora tacat de passat. Aquell present en què vivia però no vivia. En què existir suposava un esforç titànic només a l’abast dels dies en que, per fortuna o per esgotament, recordava qui era. Què era. Que era.

Però, deixem ara que aquella faula, per un instant, flueixi per les nostres ments. Que desbordi cada idea, cada emoció i pensament. Aixequem ara les nostres barreres, els nostres murs i les nostres defenses. Permetem-li posseïr-nos fins a l’última aresta de la nostra existència.

No és bonic?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *